4. Jaume Huguet i el retaule

En el període del gòtic català el retaule aconsegueix el seu caràcter plurifuncional, contemplat com a objecte decoratiu de l'espai sagrat de l'altar, però també com a eina d'expressió plàstica del culte a la divinitat o al sant protector, destinat també a relacionar-se amb la celebració eucarística de la missa, i cal no oblidar la seva funció de donar notorietat a la persona, al gremi o al col·lectiu parroquial que el sufraga.
El retaule tenia una riquesa global que agermanava tota una sèrie d'expressivitats, com la plàstica, la iconogràfica, la simbòlica i la ideològica, convertint així el retaule, en l'obra més complexa i monumental de la baixa edat mitjana.

Com que per fer els retaules s'havia de menester molt de temps resultaven molt cars. Quan s'encarregava un retaule, se signava un contracte on es consignaven les seves característiques: mida, figures, i històries pintades, colors i qualitat d'aquestes... Per això els clients volien comprovar com quedava l'obra i contrastar el resultat amb el contracte, per exemple, els Blanquers amb el retaule de Sant Agustí, li recorden contractualment a Huguet l'obligació de daurar i embotir els fons, diademes, mitres, fins i tot decorar amb el mateix material la fusta i les escultures de la fàbrica del retaule.

Degut a la seva importància, el primer que acostumava a fer el mestre, era cercar un fuster de confiança que li tallés les posts segons els mòduls del retaule, ja que s'havia de fer a trossos, després feia els calats dels ornaments els tallava i els encolava a la post, aleshores ja corresponia al taller del pintor la resta de l'activitat artística.

Ara corresponia als seus col·laboradors, als seus aprenents i als seus esclaus, preparar les taules amb el guix i les teles, triturar els minerals per a fer els colors, posar coles i altres productes líquids per a obtenir les pastes de les pintures i fer els daurats dels relleus.

El fet de què el retaule es convertís en l'obra més complexa del gòtic català i que, per aquestes mateixes raons, fos la millor remunerada va fer que la seva producció estigués controlada per un reduït nombre de pintors. Jaume Huguet va ser un dels més destacats perquè disposava de les dues premisses bàsiques, d'una banda disposava d'un taller amb una organització del treball que li permetia fer front a les continues demandes, i per l'altra era un artista amb un virtuosisme tècnic altament reconegut, que a pesar de la crisi econòmica de l'època va seguir contractant peces extraordinàriament cares.

Cal afegir, que aquesta subordinació a les demandes de la clientela, feien que els artistes subjuguessin les seves expressivitats creatives a les repeticions de prototips que agradaven a les persones que pagaven l'obra, per això en moltes ocasions era molt difícil distingir la línia entre l'artista i l'artesà.